Vox populi
viernes, 19 de octubre de 2012
Microalgas como biocombustibles
jueves, 19 de enero de 2012
Klonen
Wie "The Korea Times" am 27. Juni berichtetre, beabsichtigt Hwang Woo-suk, seine Klonversuche wieder aufzunehmen. In einem Monat soll er mit rund 30 Forschern, von welcehn die meisten seinem früheren Team angehörten, vorerst einmal mit Tierversuchen beginnen. Versuche zur Gewinnung von embryonales Stammzellen mithilfe von geklonten menschlichen Embryonen kónnten später ebenfalls durchgeführt werden.
Como publicó el "The Korea Times" el 27 de Junio, Hwang Woo-suk tiene la intención de reanudar sus experimentos sobre la clonación. En un mes comenzará con unos 30 investigadores, de los cuales la mayoría son de su anterior equipo de investigación, las pruebas con los animales. Uno de sus intentos será llegar a células madre embrionarias mediante el uso de embriones humanos clonados, es lo que quiere llevar a cabo.
Hwang Woo-suk will private Sponsoren gefunden haben, die sein Comeback ermöglichen. Bekanntlich wurde Hwang von der südkoreanischen Justiz zur Rechenschaft gezogen, da er nicht nur bei seinen "bahnbrechenden" Publikationen in den Jahren 2004 und 2005 Daten gefälscht hatte, sonder auch erhaltene Forcshungsgelder im Millionenbereich veruntreut hatte. Ein Teil floss in seine eigene Tasche, während den anderen Teil Politiker un Geschäftsleute erhielten, die seine Forschung unterstüttzen. Ingesamt soll Hwang für seine Klonversuche 2236 Eizellen von 136 Eizellspenderinnen vonv ier medizinischen Institutionen erhalten haben.
Hwang Woo-suk ha encontrado Sponsors privados que le permiten su regreso. Hwang era bien conocido por el poder judicial de Corea del Sur, no sólo porque se había forjado como "pionero" en publicaciones en los añis 2004 y 2005, sino que también recibió fondos para la investigación a causa de la malversación de dinero de millones de personas. Una parte de ese dinero fue directamente a su propio bolsillo, mientras que la otra fue recibida por políticos de la ONU, consiguiendo el apoyo a su investigación.
En total, Hwang ha recibido por sus experimentos de clonación unos 2236 ovocitos de 136 donantes a partir de cuatro instituciones médicas.
Ausserdem verletzte Hwang das Bioethikgesetzt, indem er Frauen aus seinem Forscherteam zur Eizellspende animierte und von lokalen Kliniken Eizellen ohne Zustimmung der Spenderinnen erhielt. Die Untersuchungsbehörden fanden heraus, dass er 113 Eizellen von 72 Spenderinnen erhalten hatte, deren Zustimmung nie eingeholt worden war.
Hwang hizo un daño biológico,animó a mujeres de su propio equipo a donar óocitos y también a clínicas locales sin el consentimiento de las donantes. La autoridad investigadora ha determinado que 113 óvulos de 72 donantes nunca fueron donados con consentimiento.
Themen 7, Klonen. Mittelpunkt arbeit Buch.
Lo que se puede encontrar uno mientras hace alemán...textos sobre la clonación y sus problemas en la sociedad, este era el menos chulo...ya colgaré alguno más interesante!
viernes, 18 de noviembre de 2011
Nabo y león boina aparte
Desgraciadamente no comparto la idea de que sea un privilegio, más bien un castigo, una forma cruel de hacer pasar a un grupo reducido y desgraciado de personas un domingo que podría ser más que aprovechable...Ahora en serio:
¿QUIÉN TUVO LA GENIAL IDEA DE PONER A LA GENTE EN LAS MESAS ELECTORALES A OJO? ¿A QUIÉN?
"Los miembros de las mesas electorales son elegidos por los Ayuntamientos, mediante sorteo público, entre personas menores de setenta años y que sepan leer y escribir"
Perdonen señores gobernantes, quienes sean los que se encarguen de esto pero lo habéis hecho mal y lo lleváis haciendo mal muchos años. Está genial la recompensa monetaria que dais (insuficiente para todo lo que hay que hacer) pero ¿No creéis que esta recompensa monetaria al igual que este trabajo debería ser hecho por personas, que por la razón que sea, ni estudian ni trabajan?
Yo creo que tiene más lógica, porque leyéndome el señor protocolo que se me ha hecho llegar a mi casa he podido leer, cito textualmente:
" -Dieta de 62,61€ (genial)
- Permiso retribuido durante el día de la votación, si es laborable, y una reducción de cinco horas de duración en su jornada de trabajo del día después de las elecciones, en el caso de los trabajadores por cuenta ajena y los funcionarios.
- Protección del Sistema de la Seguridad Social frente a las contingencias situaciones que pudieran derivarse..."
IMPORTANTE: "Estos cargos son OBLIGATORIOS, de manera que se considera DELITO electoral que las personas que han sido designadas miembros de Mesa no se presenten el día de las elecciones para cumplir con este deber." (no quiero saber la multa...)
Después de leerme y releerme el protocolo cincuenta veces me doy cuenta de que si trabajas, ningún problema, día libre, te pagan y si eres funcionario (encima que ya eres funcionario) aún te libran de 5 horas de trabajo pero, y aquí viene la pregunta: ¿Qué pasa si eres estudiante universitario? Los universitarios, como personas mayores de edad, ¿no entramos en ningún saco? Podemos...de hecho, tenemos por narices que ir pudiendo repercutir a la realización de trabajos y o tiempo de estudio para parciales.
Yo tengo entendido que la gente trabaja para ganar dinero y el estudiante estudia para poder trabajar. Si al que trabaja se le da el día libre, al que estudia ¿se le tiene que dar mínimo justificantes para poder aplazar trabajos y exámenes? No sé si se nos tendría que dar algo o no pero lo que sí que sé es que no constamos en ninguno de los puntos del protocolo de las elecciones generales 2011.
Así que, indignación porque si, como podréis haber adivinado, tengo examen al día siguiente de las elecciones osea que, aviso, si alguien va a votar y me ve leyendo, que se espere unos 5 minutos a que me acabe de estudiar el tema, así al menos aprovecho el día y a los que votan no les va a ir de 5 minutos.
Visto lo visto, para el "Nabo y león" hay recompensas pero los estudiantes no somos más que una "boina aparte".

domingo, 6 de noviembre de 2011
Futuro incierto: reivindicación científica.
Antiguamente no eras un hombre si no estudiabas una ingeniería, derecho o medicina. Eras el orgullo de la familia: "Mi hij@ es abogad@;es medico; ingeniero en...". La envidia de los primos, de las hermanas de tus abuelas, de los compañeros de trabajo... En cambio si escuchan "Mi hijo es biólogo, matemático o físico" en lugar de encontrarte con una sorpresa te encuentras con una cara de indiferencia, como si no tuviera valor. La frase que suele seguir es: "...tu hijo para profesor o... ¿de qué puede trabajar?". ¿Profesor? ¿Es esa la única salida que tenemos los estudiantes en ciencias experimentales y científicos profesionales; Científicos capacitados para desarrollar programas de I+D en Cataluña, en España y Europa? Profesorado...Es una profesión extremadamente digna y con un plus de peligrosidad que no se lo deseo a nadie con la de animales que hay en la educación secundaria en este, señores y señoras, nuestro país. Pero, volviendo atrás.
¿Qué hemos hecho mal para que haya esa concepción acerca de las ciencias, ese poco conocimiento en el ámbito de la vida, del mundo que nos rodea, del material con el que convivimos? La culpa es nuestra, nos preocupamos más por la economía, por el dinero que gano, que guardo, que gasto y que dejo; si lo dejo porque lo dejo; lo dejo pero me lo tienen que devolver, pero no me lo devuelven, y ¿por qué no me lo devuelven?...el dinero, cuanto daño hace. Si lo pensáramos bien, si fuéramos todos capaces de comprender que lo que realidad importa en éste mundo no es lo que vendrá mañana, sino lo que vivimos ahora y lo bonito que sería que todos entendiéramos el mundo que nos rodea y que lo conociéramos (su flora, fauna, mares, clima, química, su física, geología...) todo! otro gallo cantaría.
En cambio no, es más importante formar economistas que especulen, empresarios que corrompan, que dejen sin trabajo a las personas, a banqueros que nos roben nuestro dinero y políticos que nos mientan a todas horas.
Todo ese dinero que fluye entre las manos de estos personajes si pudiera ser invertido en investigación y desarrollo, en ámbitos científicos como la biotecnología capaz de recombinar genéticamente organismos vivos para producir bienes y servicios para la sociedad (plantas de producir alimento con menos agua, en zonas de sequías, detectores de minas anti-persona...), no de aquí sino de todo el mundo o para la biomedicina que investiga acerca de células madres, cáncer, VIH y otras enfermedades para el beneficio humano, si todo ese dinero pudiese ser invertido en bienes comunes, en carreteras más seguras, en ciudades más seguras...Entonces todo sería más bonito ¿verdad?. Pero bueno, así es la vida, así es nuestro país y nuestra sociedad. Sociedad anclada en el pasado, incapaz de abrir la mente y entender que los jóvenes de hoy en día no estamos reprimidos y que necesitamos expresarnos (como yo) de cualquier manera.
Lo que pido es una quimera, un ideal de vida y sociedad. Todos tenemos nuestra idea de como es la vida,sociedad y ciudad ideal y justa. Platón tuvo su ideal, yo tengo el mío...no significa que sea el más correcto.Él creía que la democracia era una aberración; Acabáramos.
Concluyendo ya, queridos y pocos lectores, las ciencias tienen que resurgir de alguna manera, tenemos que unirnos para reivindicar un empleo digno con un sueldo remunerado para no quedarnos estancados y no ser uno de los países punteros en Europa. Tenemos derecho a poder trabajar en nuestro pais, sin tener que huir como en los años 60 como si fuéramos delincuentes, personas sin formación. Tiene mucho mérito sacarse una formación científica y vista su complejidad no está reflejada su recompensa. Dicho esto, dejo esto para reflexionar acerca de lo que vivimos día a día y os hago una pregunta...¿Qué haríais? ¿Estudiar algo que os gusta con futuro económico incierto o estudiar algo con lo que ganes mucho dinero aunque lo aborrezcas?
Wissenschaft ist immer mit uns, wir konnen es nicht ablehnen ~ David Calderón Franco
viernes, 19 de marzo de 2010
problema
domingo, 14 de marzo de 2010
capullo!
Facetas, una fachada que se quiere mostrar cara al público o quizás verdadero comportamiento, nunca lo sabremos.
Alguien que es capaz de tener un corazón extraterrestre, un conocimiento del pasado, ser introvertido y extrovertido a la vez, ser un capullo arrogante y un liberal con sentimientos latentes es para mí algien inclito y espacial, si, espacial...
Se apaga la luz ...
lunes, 25 de enero de 2010
IDENTITAT
IDENTITAT
Estàvem arribant a la fi de la nostra investigació, uns quants anys després del començament. Anàvem tots junts pel carrer amb una direcció fixa que ens havia donat la meva companya. Jo pensava que aquest era el principi del meu èxit i el fi de la meva rutinària vida i ells pensaven que era el fi dels seus problemes, tants anys lluitant...
Oficina de recepció de trucades de televisió, els telefonistes estan treballant com ningú, estan rebent més de mil trucades per dia i això que només porten tres dies anunciant el seu nou programa en la publicitat de la seva cadena. Les trucades són força diverses, diferents casos per a cada persona, diferents vides, diferents històries. El productor ja els ha avisat que vol els millors casos, res de retrobaments amb famílies perdudes, res d’amics d’infància, res de parelles que t’han deixat. Vol que sigui un programa impactant, amb casos nous que mai s’hagin escoltat.
Jo hi era allà treballant, en un racó petit dotat amb un telèfon i un ordinador que gairebé li havia de posar l’oxigen per a que funcionés. Portava tres dies rebent trucades i anotant els casos a la base de dades del nostre sistema però només feia això, anotar dades perquè cap cas era nou, cap era impactant. Tots eren iguals, no trobo el meu fill, la meva amiga fa molt de temps que no la veig... No em servia, necessitava un cas nou. Aquell dia com els dies anteriors vaig tornar a casa sense res. La meva rutina era això, una rutina avorrida sense emoció ni diversió, només treballar per buscar algun cas que fos tot el contrari que jo, emocionant i estrany i d’aquesta manera, poder passar de la meva rutina a un canvi necessari. Al dia següent una de les meves companyes va anunciar al productor un cas realment estrany, em sembla que tractava sobre una família que va perdre el seu fill en un accident feia disset anys i que al cap de nou anys sense cap noticia només amb la tristor en els seus cossos se’ls hi va aparèixer un nen d’uns sis anys , mentre compraven en un centre comercial, dient-los que ell era el seu fill i que li semblava haver viscut amb ells en un altre vida. Els pares del nen se’l van emportar ràpid d’allà i és per això que aquesta família va trucar, per la necessitat de saber on és el seu presumpte fill i així poder preguntar-li sobre la seva suposada anterior vida i assegurar-se de si veritat s’havia reencarnat en un altre cos. El productor va anomenar aquest cas la Reencarnació del nen perdut.
Els mesos següents vaig continuar rebent trucades que no eren gens interessant. Em quedava assegut en la meva cadira sense fer res mentre que no rebia trucades, jugant al solitari o als escacs fins que un dia que ja hi estava plegant, mentre em posava la jaqueta i ficava el mòbil en la motxilla el telèfon va sonar. No m’ho vaig pensar gaire, em vaig apropar i agafar el telèfon.
- Bona nit, li atenc des de la recepció de trucades de la televisió, què desitja?- vaig dir sense una veu gaire convencent ja que m’imaginava que seria un altre cas per arxivar.
- Hola- silenci.
- Molt bona nit, com es diu?-vaig inquirir per a que em donés les seves dades personals.
- Molt bona nit, miri li serè franc, encara no sé per a que estic trucant però ho he fet. El meu problema es molt simple i pensava que potser no els interessaria però realment per a mi és molt important.
- Doncs digui’m senyor, com es diu?
- No ho sé. Estic preocupat per això mateix, voldria saber si realment em podríeu ajudar. Em miro al mirall i no sé qui soc, d’on vinc ni a on vaig. No tinc identitat,les meves empremtes dactilars les tinc esborrades. Estic espantat, porto dies només fent voltes per la ciutat fins que vaig veure l’anunci. Poden ajudar-me?- m’ho va suplicar gairebé.
Realment al principi vaig pensar que seria un cas com un altre però, aquest cas per a un periodista era realment interessant, la recerca d’una identitat partint de res. Vaig pensar que seria interessant i que al productor li agradaria. I tant que li va agradar, em va proporcionar un càmera i tot els recursos necessaris per esbrinar qui era aquella persona.
Vaig conèixer la persona, era un noi d’estatura mitjana, de pell blanca però morena i amb la mirada perduda, més o menys vaig imaginar que tindria uns dinou anys. Em va explicar que l’únic que tenia era ell. Vam continuar parlant sense esbrinar res nou. Llavors vaig aprofitar les ajudes que la productora m’havia ofert i vaig contractar una psicòloga especialitzada en casos de perduda d’identitat. Totes les preguntes que li feia al nostre protagonista van ser gravades pel nostre càmera i només una ens va sorprendre: al cap d’una estona preguntant-li per si havia tingut un accident o algun problema en la seva infància es va quedar en blanc. Els seus ulls es van posar en blanc, ens vam espantar però al tornar a la realitat només va dir dues coses <<>>. Vàrem preguntar-li si era el seu nom però no sabia res, només que li havia vingut a la ment aquell nom.
Al tornar a la oficina vaig posar-me a buscar aquest nom per totes les base de dades a les que estava permès buscar, en la base de dades de les escoles no hi figurava el nom ( encara que era normal ja que cada pocs anys les actualitzen i tampoc teníem clar si havia estudiat a Catalunya, pot ser ho havia fet fora sent de pares catalans), també vaig buscar per l’expedient mèdic i tampoc vaig trobar-ne més fins que se’m va ocórrer, encara no sé per què, mirar a la base de dades de les últimes defuncions i allà hi era el nom. Hi havia un perfil amb una foto d’un nen petit fent-li l’autòpsia que hi havia mort d’un accident de tràfic. El nom que ens havia donat el noi deuria de ser simplement això, un nom. Potser no significava res. Al dia següent el cas de la meva companya sobre la reencarnació d’aquell nen perdut es va desestimar per falta de proves i el productor realment es va enfadar tant que la va fer fora del treball segons ell, per falta de professionalitat a l’hora d’escollir els casos i a l’hora d’investigar-los. Aquesta mateixa sort vaig tenir quan el meu cas va recuperar la memòria i ens va dir que es deia Marc Asensi i que sofria perdudes de memòria constants. Ens va acompanyar fins on vivia amb els seus pares, els quals ens van demanar perdó i es van justificar dient que últimament ho feia més sovint que mai, que se’n anava al carrer sol i després no podia tornar perquè perdia la memòria durant gran períodes de temps. Ens van explicar que estaven molt preocupats per ell ja que hi havien anat a molts especialistes i cap d’ells els hi havia donat una resposta eficient. El cas va ser també desestimat i vaig anar al carrer junt amb la meva companya...
Van passar els anys i un dia vaig rebre un correu de la meva antiga companya explicant-me que volia parlar amb mi i que era important. Vam quedar al següent dia en una cafeteria cèntrica de Barcelona on em va estar explicant que havia reobert el cas del seu nen reencarnat pel seu compte i que creia que havia descobert alguna cosa nova. Em va explicar que m’havia trucat perquè realment em necessitava. No entenia res fins que em va dir el següent:
- Et recordes de quan em vas donar el teu antic cas perquè no el volies ni veure però que tampoc volies desfer-te de ell i que per això me’l vas donar?
- Doncs si, ho recordo. Per què?
- Saps com es deia el nen mort que suposadament s’havia reencarnat ?
- Doncs no, mai t’ho vaig preguntar. Com? –vaig inquirir nerviós.
- Ignasi Grau, et sona?-vaig mirar-la sorprès- l’altre dia fent papers va aparèixer el teu cas i me’l vaig estar mirant per primer cop i em vaig quedar de pedra al veure el noi sense memòria que després va recobrar la identitat. Em va sorprendre que en el psicòleg l’únic que recordés fos un nom i que precisament fos el nom del nen mort del meu cas. Així que vaig agafar la càmera pel meu compte i vaig anar a entrevistar els pares del meu antic cas mentre ho gravava tot. Els hi vaig explicar que em semblava que havia trobat un indici de qui podia ser el seu fill reencarnat en un altre cos i realment es van posar molt contents, estan disposats a conèixer al noi però per això t’he fet que vinguessis perquè necessito demanar-te un favor.
- El que sigui, estic tant entusiasmat com tu em sembla -semblava com si tots aquests anys de frustració haguessin acabat.
- Et puc demanar si us plau que vagis a casa del Marc per preguntar-li a la família si estan disposats a trobar l’origen de les perdudes de memòria del seu fill?
Vaig acceptar-hi, per suposat, però no estava segur de que la família volgués com a resposta que el seu fill era una reencarnació d’un nen mort feia ja un munt d’anys i que aquest era el motiu de les seves perdudes de memòria i de tants anys contra aquest malson. Així que em vaig dirigir a la direcció on vivien els pares del Marc amb ell vaig suposar, ja que les perdudes de memòria haurien cessat encara. Vaig anar a un coneixedor d’aquests fets tant inusuals i em va explicar que en aquests casos, fins que la persona que sofreix perdudes de memòria no veu a través dels ulls de la seva altra vida les persones que té en el cap i parla amb ells dels comptes pendents no para de sofrir les perdudes de memòria i que quan les veu això cessa del tot i comparteix la resta de la seva vida amb dos coneixements, els anteriors i els actuals. Això que em va explicar és el que vaig transmetre a la família d’en Marc i van pensar que què podien perdre? Per això van acceptar a conèixer els suposats antics familiars del seu fill. Totes les entrevistes i conversacions que vaig tenir les vaig gravar al igual que feia la meva companya. Hi va haver una en la qual em van explicar just el que ens havia explicat l’altre família. Que un dia en un centre comercial el seu fill, en Marc, se’ls hi va escapar i al trobar-lo estava parlant amb una parella amb cara de sorpresos. <
Vaig trucar la meva companya i la vaig informar dient-li que al endemà aniríem, em va donar la direcció i m’ho va agrair. A l’endemà estàvem arribant a la fi de la nostra investigació, uns quants anys després del començament. Anàvem tots junts pel carrer amb una direcció fixa que ens havia donat la meva companya. Jo pensava que aquest era el principi del meu èxit i el fi de la meva rutinària vida i ells pensaven que era el fi dels seus problemes, tants anys lluitant contra les perdudes de memòria del seu fill. Vam arribar i els vam deixar sols perquè vam creure que això era íntim i que en Marc o Ignasi havia de equilibrar la seva vida, el seu cap i la seva memòria d’una vegada per totes.
...el nou programa de vivències de la nostra cadena s’estrena amb un cas vertaderament increïble, paranormal i que segurament no us deixarà indiferents. El pròxim dissabte a les 22:00 aquí, no us ho perdeu.
Les crítiques del programa de televisió <<Identitat>> són molt bones, els diaris no cessen de fer-ne entrevistes als nostres protagonistes de la història: un noi amb una identitat passada recuperada i uns pares preocupats i també una antiga família que el buscava. La retrobada, ens expliquen els protagonistes, va ser realment un fet estrany, nosaltres no la vam gaudir, vam preferir mantenir-nos al marge. Al principi el Marc no reconeixia ni els seus antics familiars ni als actuals, era com una lluita interna que ell tenia. Estàvem força espantats tots- ens expliquen els seus pares- però al final ell va començar a plorar i es va treure de sobre tot el que tenia dins. Va parlar amb els seus antics familiars durant molta estona i després amb nosaltres sobre el que sentia ara mateix. En Marc o Ignasi, que era el seu antic nom ens explica que té en ment anar al Tibet quan tot es tranquil·litzi i fer una visita a la cultura budista. Tots esperem que els hi vagi bé en aquesta nova vida.
Entrevista realitzada pels periodistes i productors de Identitat
El diari