problema

Sabriais resolverlo? :) Es senzillo si lo pillas, una vez pillas lo primero, lo pillas todo :)






1
11
21
1211
111221
312211
12112221
1112213211
312211131221
1311213113112211
...
...
Como sigue?? :) Alguna explicación?

capullo!

Para mí, alguien arrogante, egocéntrico, puede ser perfectamente o un capullo o una persona ideal...
Facetas, una fachada que se quiere mostrar cara al público o quizás verdadero comportamiento, nunca lo sabremos.
Alguien que es capaz de tener un corazón extraterrestre, un conocimiento del pasado, ser introvertido y extrovertido a la vez, ser un capullo arrogante y un liberal con sentimientos latentes es para mí algien inclito y espacial, si, espacial...

Se apaga la luz ...

IDENTITAT

IDENTITAT

Estàvem arribant a la fi de la nostra investigació, uns quants anys després del començament. Anàvem tots junts pel carrer amb una direcció fixa que ens havia donat la meva companya. Jo pensava que aquest era el principi del meu èxit i el fi de la meva rutinària vida i ells pensaven que era el fi dels seus problemes, tants anys lluitant...

Oficina de recepció de trucades de televisió, els telefonistes estan treballant com ningú, estan rebent més de mil trucades per dia i això que només porten tres dies anunciant el seu nou programa en la publicitat de la seva cadena. Les trucades són força diverses, diferents casos per a cada persona, diferents vides, diferents històries. El productor ja els ha avisat que vol els millors casos, res de retrobaments amb famílies perdudes, res d’amics d’infància, res de parelles que t’han deixat. Vol que sigui un programa impactant, amb casos nous que mai s’hagin escoltat.

Jo hi era allà treballant, en un racó petit dotat amb un telèfon i un ordinador que gairebé li havia de posar l’oxigen per a que funcionés. Portava tres dies rebent trucades i anotant els casos a la base de dades del nostre sistema però només feia això, anotar dades perquè cap cas era nou, cap era impactant. Tots eren iguals, no trobo el meu fill, la meva amiga fa molt de temps que no la veig... No em servia, necessitava un cas nou. Aquell dia com els dies anteriors vaig tornar a casa sense res. La meva rutina era això, una rutina avorrida sense emoció ni diversió, només treballar per buscar algun cas que fos tot el contrari que jo, emocionant i estrany i d’aquesta manera, poder passar de la meva rutina a un canvi necessari. Al dia següent una de les meves companyes va anunciar al productor un cas realment estrany, em sembla que tractava sobre una família que va perdre el seu fill en un accident feia disset anys i que al cap de nou anys sense cap noticia només amb la tristor en els seus cossos se’ls hi va aparèixer un nen d’uns sis anys , mentre compraven en un centre comercial, dient-los que ell era el seu fill i que li semblava haver viscut amb ells en un altre vida. Els pares del nen se’l van emportar ràpid d’allà i és per això que aquesta família va trucar, per la necessitat de saber on és el seu presumpte fill i així poder preguntar-li sobre la seva suposada anterior vida i assegurar-se de si veritat s’havia reencarnat en un altre cos. El productor va anomenar aquest cas la Reencarnació del nen perdut.

Els mesos següents vaig continuar rebent trucades que no eren gens interessant. Em quedava assegut en la meva cadira sense fer res mentre que no rebia trucades, jugant al solitari o als escacs fins que un dia que ja hi estava plegant, mentre em posava la jaqueta i ficava el mòbil en la motxilla el telèfon va sonar. No m’ho vaig pensar gaire, em vaig apropar i agafar el telèfon.

- Bona nit, li atenc des de la recepció de trucades de la televisió, què desitja?- vaig dir sense una veu gaire convencent ja que m’imaginava que seria un altre cas per arxivar.

- Hola- silenci.

- Molt bona nit, com es diu?-vaig inquirir per a que em donés les seves dades personals.

- Molt bona nit, miri li serè franc, encara no sé per a que estic trucant però ho he fet. El meu problema es molt simple i pensava que potser no els interessaria però realment per a mi és molt important.

- Doncs digui’m senyor, com es diu?

- No ho sé. Estic preocupat per això mateix, voldria saber si realment em podríeu ajudar. Em miro al mirall i no sé qui soc, d’on vinc ni a on vaig. No tinc identitat,les meves empremtes dactilars les tinc esborrades. Estic espantat, porto dies només fent voltes per la ciutat fins que vaig veure l’anunci. Poden ajudar-me?- m’ho va suplicar gairebé.

Realment al principi vaig pensar que seria un cas com un altre però, aquest cas per a un periodista era realment interessant, la recerca d’una identitat partint de res. Vaig pensar que seria interessant i que al productor li agradaria. I tant que li va agradar, em va proporcionar un càmera i tot els recursos necessaris per esbrinar qui era aquella persona.

Vaig conèixer la persona, era un noi d’estatura mitjana, de pell blanca però morena i amb la mirada perduda, més o menys vaig imaginar que tindria uns dinou anys. Em va explicar que l’únic que tenia era ell. Vam continuar parlant sense esbrinar res nou. Llavors vaig aprofitar les ajudes que la productora m’havia ofert i vaig contractar una psicòloga especialitzada en casos de perduda d’identitat. Totes les preguntes que li feia al nostre protagonista van ser gravades pel nostre càmera i només una ens va sorprendre: al cap d’una estona preguntant-li per si havia tingut un accident o algun problema en la seva infància es va quedar en blanc. Els seus ulls es van posar en blanc, ens vam espantar però al tornar a la realitat només va dir dues coses <<>>. Vàrem preguntar-li si era el seu nom però no sabia res, només que li havia vingut a la ment aquell nom.

Al tornar a la oficina vaig posar-me a buscar aquest nom per totes les base de dades a les que estava permès buscar, en la base de dades de les escoles no hi figurava el nom ( encara que era normal ja que cada pocs anys les actualitzen i tampoc teníem clar si havia estudiat a Catalunya, pot ser ho havia fet fora sent de pares catalans), també vaig buscar per l’expedient mèdic i tampoc vaig trobar-ne més fins que se’m va ocórrer, encara no sé per què, mirar a la base de dades de les últimes defuncions i allà hi era el nom. Hi havia un perfil amb una foto d’un nen petit fent-li l’autòpsia que hi havia mort d’un accident de tràfic. El nom que ens havia donat el noi deuria de ser simplement això, un nom. Potser no significava res. Al dia següent el cas de la meva companya sobre la reencarnació d’aquell nen perdut es va desestimar per falta de proves i el productor realment es va enfadar tant que la va fer fora del treball segons ell, per falta de professionalitat a l’hora d’escollir els casos i a l’hora d’investigar-los. Aquesta mateixa sort vaig tenir quan el meu cas va recuperar la memòria i ens va dir que es deia Marc Asensi i que sofria perdudes de memòria constants. Ens va acompanyar fins on vivia amb els seus pares, els quals ens van demanar perdó i es van justificar dient que últimament ho feia més sovint que mai, que se’n anava al carrer sol i després no podia tornar perquè perdia la memòria durant gran períodes de temps. Ens van explicar que estaven molt preocupats per ell ja que hi havien anat a molts especialistes i cap d’ells els hi havia donat una resposta eficient. El cas va ser també desestimat i vaig anar al carrer junt amb la meva companya...

Van passar els anys i un dia vaig rebre un correu de la meva antiga companya explicant-me que volia parlar amb mi i que era important. Vam quedar al següent dia en una cafeteria cèntrica de Barcelona on em va estar explicant que havia reobert el cas del seu nen reencarnat pel seu compte i que creia que havia descobert alguna cosa nova. Em va explicar que m’havia trucat perquè realment em necessitava. No entenia res fins que em va dir el següent:

- Et recordes de quan em vas donar el teu antic cas perquè no el volies ni veure però que tampoc volies desfer-te de ell i que per això me’l vas donar?

- Doncs si, ho recordo. Per què?

- Saps com es deia el nen mort que suposadament s’havia reencarnat ?

- Doncs no, mai t’ho vaig preguntar. Com? –vaig inquirir nerviós.

- Ignasi Grau, et sona?-vaig mirar-la sorprès- l’altre dia fent papers va aparèixer el teu cas i me’l vaig estar mirant per primer cop i em vaig quedar de pedra al veure el noi sense memòria que després va recobrar la identitat. Em va sorprendre que en el psicòleg l’únic que recordés fos un nom i que precisament fos el nom del nen mort del meu cas. Així que vaig agafar la càmera pel meu compte i vaig anar a entrevistar els pares del meu antic cas mentre ho gravava tot. Els hi vaig explicar que em semblava que havia trobat un indici de qui podia ser el seu fill reencarnat en un altre cos i realment es van posar molt contents, estan disposats a conèixer al noi però per això t’he fet que vinguessis perquè necessito demanar-te un favor.

- El que sigui, estic tant entusiasmat com tu em sembla -semblava com si tots aquests anys de frustració haguessin acabat.

- Et puc demanar si us plau que vagis a casa del Marc per preguntar-li a la família si estan disposats a trobar l’origen de les perdudes de memòria del seu fill?

Vaig acceptar-hi, per suposat, però no estava segur de que la família volgués com a resposta que el seu fill era una reencarnació d’un nen mort feia ja un munt d’anys i que aquest era el motiu de les seves perdudes de memòria i de tants anys contra aquest malson. Així que em vaig dirigir a la direcció on vivien els pares del Marc amb ell vaig suposar, ja que les perdudes de memòria haurien cessat encara. Vaig anar a un coneixedor d’aquests fets tant inusuals i em va explicar que en aquests casos, fins que la persona que sofreix perdudes de memòria no veu a través dels ulls de la seva altra vida les persones que té en el cap i parla amb ells dels comptes pendents no para de sofrir les perdudes de memòria i que quan les veu això cessa del tot i comparteix la resta de la seva vida amb dos coneixements, els anteriors i els actuals. Això que em va explicar és el que vaig transmetre a la família d’en Marc i van pensar que què podien perdre? Per això van acceptar a conèixer els suposats antics familiars del seu fill. Totes les entrevistes i conversacions que vaig tenir les vaig gravar al igual que feia la meva companya. Hi va haver una en la qual em van explicar just el que ens havia explicat l’altre família. Que un dia en un centre comercial el seu fill, en Marc, se’ls hi va escapar i al trobar-lo estava parlant amb una parella amb cara de sorpresos. <>.

Vaig trucar la meva companya i la vaig informar dient-li que al endemà aniríem, em va donar la direcció i m’ho va agrair. A l’endemà estàvem arribant a la fi de la nostra investigació, uns quants anys després del començament. Anàvem tots junts pel carrer amb una direcció fixa que ens havia donat la meva companya. Jo pensava que aquest era el principi del meu èxit i el fi de la meva rutinària vida i ells pensaven que era el fi dels seus problemes, tants anys lluitant contra les perdudes de memòria del seu fill. Vam arribar i els vam deixar sols perquè vam creure que això era íntim i que en Marc o Ignasi havia de equilibrar la seva vida, el seu cap i la seva memòria d’una vegada per totes.

...el nou programa de vivències de la nostra cadena s’estrena amb un cas vertaderament increïble, paranormal i que segurament no us deixarà indiferents. El pròxim dissabte a les 22:00 aquí, no us ho perdeu.

Les crítiques del programa de televisió <<Identitat>> són molt bones, els diaris no cessen de fer-ne entrevistes als nostres protagonistes de la història: un noi amb una identitat passada recuperada i uns pares preocupats i també una antiga família que el buscava. La retrobada, ens expliquen els protagonistes, va ser realment un fet estrany, nosaltres no la vam gaudir, vam preferir mantenir-nos al marge. Al principi el Marc no reconeixia ni els seus antics familiars ni als actuals, era com una lluita interna que ell tenia. Estàvem força espantats tots- ens expliquen els seus pares- però al final ell va començar a plorar i es va treure de sobre tot el que tenia dins. Va parlar amb els seus antics familiars durant molta estona i després amb nosaltres sobre el que sentia ara mateix. En Marc o Ignasi, que era el seu antic nom ens explica que té en ment anar al Tibet quan tot es tranquil·litzi i fer una visita a la cultura budista. Tots esperem que els hi vagi bé en aquesta nova vida.

Entrevista realitzada pels periodistes i productors de Identitat

El diari